Adéu i gràcies

Reconec, com ja he fet altres vegades, que fa dos anys quan vaig haver de decidir on volia continuar els meus estudis, la UAB no era la meva prioritat, de fet fa dos anys justos no se m’havia ni acudit ja que la meva intenció era continuar a la UPF. Per diferents circumstàncies que van succeir vaig acabar decidint, ja al setembre, que volia fer el segon cicle de ADE a la UAB al programa PUE, aconsellat en part per els meus companys de viatge universitaris que ja havien decidit anar-hi.

Tot just fa dos dies que ens vam graduar. Aquests dos anys han passat més ràpid del què em podia arribar a inmaginar, però sobretot han estat fantàstics, i això si que no m’ho imaginava el dia que vaig arribar.

Suposo que molts de nosaltres tindrem queixes o discrepàncies en com s’han fet algunes coses al PUE, la meva teoria és que no es pot quedar bé amb tothom, i que això queda en segon pla després que durant aquests anys hagim vist que som un grup fantàstic, i és que a llarga només el bons records perduren en la memòria.

Miquel Calçada va dir el següent en el seu últim programa d’Afers Exteriors:

Sempre que he arribat a algun lloc nou m’ha envaït la idea de què passaria si pogués veure el meu propi País per primer cop, quina sensació recordaria, quin detall hem quedaria gravat. A la llarga és fácil oblidar els paisatges, el nom d’un carrer o altres moments d’un viatge. En canvi, els records que perduren són els de petits moments, persones i sensacions que queden gravades en tot detall.

És cert que nosaltres no hem estat donant la volta el món durant aquests dos anys com va fer Mikimoto en el seu programa, però si que ens hem fet grans, potser uns més que altres, i que marxem de la UAB amb una maleta plena de bons records. En el meu cas, jo em disposo a entrar al món laboral amb una maleta a cada mà; una de la UPF i l’altra de la UAB. Si em pregunten que és el millor que porto a la de la Pompeu diré l’Erasmus, i sobre l’altra, doncs miraré d’explicar, intentant no ser massa cursi, que m’hi enduc grans amistats i bons records.

Que tinguem sort – Lluís Llach

The value of having values

During these days we have seen that in worldwide Barça has been one of the mains characters. Media from over the world has spoken about this team, his play and his achievements. Pep’s team has shown which is the best way to play football, and job well done has no boundaries as well.

As I am a supporter of Barça you will guess that I am completely proud of the successes of this team, so that during these lasts years Pep’s team has took a page in the book of football history, and what is more, it is said that this team is the best ever.

When people say that a football team has go down in history, probably it is because this team has achieved a lot of goals and he has win a lot of cups in a short period, for instance Milan of Sacchi, and we find Barça of Pep between this list, although in this case it is not only because of the cups. This Barça has shown that it is possible to win through a nice way to play football, and at the same time doing it with players from the own school whom you have invested time to teach how to play football since they were children. And when you do it, not only you are implementing a football system, but also at the same time you are teaching values that share the entire institution.

In addition, Barça has demonstrated the value of having values; every member of the team trusts in his mate (players, coaches…), and they know that successes depend on the entire team and not on a single member, and they know that every success needs the help of every member to be achieved as well.

I hope that you enjoyed the final of Champions League of last Saturday. Although Manchester United is very good team and Sir Alex Ferguson is one of the bests coaches of the world, they were not able to beat the best team of the world, and maybe the best team of the history. Anyway, Red Devils should be proud of the match that they played and the way they faced up Barça, as other teams that have played against Barça in Champions League during this season, they have not been so brave.

… and when Abi raised the cup I almost cry. They became King of kings.

Song: Don’t stop me now - Queen

22-M, se'ns ha girat feina!

Després de setmanes de no escriure res al Blog, em permeto el luxe a aquestes altes hores de la matinada de fer un break i penjar un nou post, i és que entre exàmens finals i el treball de final de carrera em queda poc temps per respirar.

Després de 10 dies de campanya electoral, per els que passem la major part de la setmana a Barcelona i per tant ens hem d’empassar la campanya de la Ciutat Comptal, cada dia es fa més imprevisible saber qui serà el nou alcalde. No m’ha passat gairebé mai, però crec que en aquestes eleccions la majoria dels candidats que opten a l’alcadia de Barcelona són bons, o almenys són competens.

Ricard Gomà em sembla un bon líder de iniciativa, una persona que quan parla desprén sinceritat i esforç, llàstima que arrossega el problema que té el seu partit, i és que aquesta gent quan parla de les dretes ho fan amb el mateix to que Franco emprava quan parlava dels jueus i dels masons. Algú els hi podria explicar que es pot ser ecologista sense ser d’esquerres.

Jordi Portabella és un candidat que es nota que és barceloní, ell aposta per una capital de Catalunya forta a arreu tot hi que el seu partit está en hores baixes, que per cert, per mi Portabella és molt millor persona i polític que el cap del seu partit.

Xavier Tries, que es presenta per tercera vegada i que sap que aquesta serà la última si no aconseguix guanyar, representa el coneixement que dóna l’experiència i també el canvi, una paraula que s’ha fet famosa. Trias s’haurà d’enfrontar al problema de les retallades que ha engegat recentment el seu partit, i això li pot fer perdre vots.

I finalment el gran Jordi Hereu, i dic gran perqué independentment dels resultats que tregui crec que se l’ha de felicitar per fins on ha arribat. Fa mesos tothom el donava per mort però després de guanyar unes primaries contra la famosa consellera Tura, ara sembla que la campanya li està anat prou bé. Això si, des del meu punt de vista és penós els anuncis electorals del PSC, que si el senyor Aznar, que si les retallades (aquí crec que ICV es passa tres pobles), i dic que em sembla penós perqué els responsables de les retallades no són precisament les persones que les estan duent a terme sinó els partits que les critiquen, així que una mica de dignitat i autocrítica que sempre va bé per anar per el món.

Segur que les eleccions de diumenge són molts renyides, i no només a Barcelona, es veu que a Girona la cosa tampoc no se sap com acabarà.

I doncs, si votés a Barcelona ja saps a qui votaria?

p.d. Avui he vist a Josep Anglada per TV3, i en fi, per mi és un pallaso amb ànsies de ser Hitler.

Els Amics de Manel

“Heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d’una ciutat...”. Benvolgut, últimament no em canso d’escoltar aquestes estrofes. Sembla mentida l’evolució durant aquests dos darrers anys de grups com Manel o els Amics de les Arts, els quals han revolucionat l’escenari de la música en català.

Quan tot semblava que Els Pets, Sopa de Cabra o potser Lax’n’Busto serien els què s’emportarien els millors anys de la música en català (amb el permís dels setze jutges), de cop apareixen dos grups que revolucionen el panorama i en molt poc temps aconsegueixen el que grups com Mazoni o Mishima fa anys que estan intentant.

Tot hi que per el què sembla, gràcies a la consolidació com a grups de música del País de Manel i Els Amics, la música en català no només seguirà sinó que ho farà amb èxit entre la societat catalana, el que jo em pregunto és si el Rock Català ha mort, és a dir, encara que grups com Els Pets i Lax’n’Busto segueixin tocant (Els Sopa de Cabra no els compto, que només tornen per fer dos concerts), aquests s’emportaran el Rock Català quan deixin els escenaris, almenys sembla que passarà.

Crec que parlar del futur d’aquests dos nous grups, ara mateix pot ser precipitat, però qui sap on arribaran i si altres grups els acompanyaran en aquest camí, això sí, la cosa pinta bé.

Potser la recuperació d’aquest País comença per la música. A mi m’han dit que ahir a Barcelona més de 200.000 persones van dir SÍ, i que la gent del Madrid els té per corbata per no sé què d’uns partits de futbol que jugaran d’aquí poc.

Benvolgut ho deixo aquí que sé que ets un home ocupat, suposo que es moment d’acomiadar-me esperant no haver-te emprenyat massa i no haver semblat un boig.

Quedem així doncs, jo me’n vaig que sinó perdré el Transsiberià.

God bless you

During the ten days that I was in Trondheim I had the opportunity to meet people from over the world, and also to talk with all of them and learn a lot from different cultures and different countries.

It was my second experience in Scandinavia, although it was quite different than the Erasmus I did in Sweden. This time not only I could meet people from over the world, but also I lived in a house of people from Norway and I knew about the country and also his culture.

When you arrive in a new Country and you meet new people, it is important that some of the members of your new group take the role of joining all the people and make that we feel in the same team. This was what the organizers of my workshop did, and they succeeded. I want to give my sincere thanks to Ronja, Seb, Nemanja, Thea and Erik for their dedication and time invested. All of them helped us to integrate in ISFIT and also in the workshop, and they made that all my mates and I enjoyed our time in Trondheim.

I also want to give my thanks to my hosts, Aleksandra and Paul. Both hosted me and I felt very comfortable in their house. I also had the pleasure of eating moose and have a nice talk with them during my last dinner in Trondheim.

Finally, I have to speak about all my workshop mates. It has been a great experience to meet people from over the world, to share our experiences and of course to make strong friendships. We had a lot of fun.

Tusen takk to:

Alvin, Seb, Young Bin, Uros, Salim, Nemanja, Masha, Laila, Jeff, Gohary, Enida, Ditta, Carolyne, Zienab, Thea, Ronja, Lily, Karim, Igor, Francisco, Emre, Hari, Candini, Beatrix, Dawa, Els, Erik, Hugo, Lilla, Michelle, Olia, Yash, Aleksandra and Paul.

Also I give thanks to all the students that have been working hard during these lasts two years, as they have achieved that ISFIT has been a great Festival, and also to all the people that I knew and we enjoyed together those ten days and I haven’t written their names.

See you soon!