dilluns, 14 de desembre de 2009

Jo, la Pompeu


Dissabte passat es van celebrar els actes de graduació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) per als alumnes que hem acabat aquest any 2009.

Com molts altres estudiants jo també hi estava convocat, concretament a la sessió de les 16.00h. Haig de reconèixer que al principi no m’apassionava especialment aquest acte, tot hi que era quelcom que semblava interessant d’assistir-hi; per una banda per rebre un premi obtingut per el treball realitzat i per l’altra per retrobar els antics companys de classe.

Primer m’agradaria dir que hem va sorprendre molt positivament la organització i el muntatge, la veritat no estava gens malament. També crec que l’aparició del periodista Eduard Boet (Periodista i professor de la UPF), que va ser l’encarregat de presentar i dirigir l’acte, va donar-li un toc de professionalitat i simpatia, que només un professional com ell pot fer.

La sessió es va desenvolupar dins d’un caràcter festiu amb un toc de nostàlgia per a tots els estudiants que marxaven. El ponent Àlex Saiz Arnaiz (Catedràtic de Dret Constitucional) va fer un petit homenatge al difunt Jordi Soler Tura ressaltant la seva actitud democràtica i conciliadora en aquells temps difícils. Puc estar satisfet ja que les meves principals pors no hem van privar de gaudir de l’acte, vull dir que en general les paraules dels ponents no feien pudor a sociata.

El rector Josep Joan Moreso va acabar amb unes paraules, inspirades de Jaume Sisa, dient “La Pompeu sempre serà casa vostra, si és que hi ha cases d’ algú”, un bon detall per acabar l’acte.

Celebro que aquesta Universitat vulgui seguir tenint l’actitud professional i treballadora que l’ha caracteritzat fins ara, buscant sempre l’excel·lència. El que mai podrà oblidar la Universitat Pompeu Fabra és que té un compromís amb el País, i això passa des de la formació de persones i estudiants fins a la neutralitat política que hi ha d’haver dins de la direcció. I parlant de país, com va dir la persona que dóna nom a aquesta Universitat, “cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”.