dilluns, 22 de juny de 2009

Als meus companys de viatge


Podria començar aquest article donant gràcies a Suècia per tot el que m'ha donat aquest temps, però crec que no seria qui més s'ho mereix, de fet vull donar gràcies a totes les persones que han compartit aquest Erasmus amb mi, ells sí que s'ho mereixen de debò.
Ja fa uns deu dies que la gent ha començat a marxar, de fet, més de la meitat ja han tornat a casa i llavors és quan un se n'adona que la cosa s'acaba. Si m'haguès de quedar amb alguna cosa concreta d'aquesta estada, la veritat és que no sabria pas amb què quedar-me, preferiexo fer l'esforç de, tot hi el pas del temps, mirar de recordar a la majoria de la gent que va estar amb mi.
Abans de venir aquí a Suècia, un dia parlant amb una noia que havia estat d'Erasmus (també a Suècia) hem va dir "no voldràs tornar, ja ho veuràs" i jo vaig pensar "si no tens amics i a casa teva no t'estimen no és el meu problema", és conya, no vaig pensar això però si que no li vaig fer gaire cas. Ara que he pogut disfrutar d'aquesta experiència única, entenc aquests paraules, no és que un no vulgui tonar, però es fa difícil dir adéu a tanta gent amb la que has compartit tants bons moments.
Així doncs, crec que tot el que al cap i a la fi volia dir és gràcies; moltes gràcies
Moky, Jorge Ruggiero, Kamila, Ricardo, Anna, Anaïs, Ernesto, Armelle, Javi, Carole, Thibaut, Claudia, Jorge Calles, Cynthia, Paul, Gabi, Iva, Tat, Jenisse, Carlo Elia, Jennifer, Allen, Jessica, Diego, Karin, Miguel, Katie, Thomas, Kristina, Remi, Lisa, Malick, Luana, Manuel, Olga, Hector, Paula, Gregor, Radana, Xavi, Raquel, Jonas, Riikka, Martin, Rita, Tiéfaine, Sabine, Pierre, Sinem, Jon, Sofia, Valentia, Kuri, Virginia, Craig, Emilie, Alexis, Maria i Antonio.

"Passaran els anys i vindrà l'adéu, com així ha de ser, i em pregunto si trobaré el gest correcte, i sabré acostumar-me a la teva absència"

Ens veiem aviat!

dilluns, 8 de juny de 2009

Roma des de Cracòvia


Ja fa uns deu dies que vam guanyar la tercera Copa d'Europa i jo la vaig viure des de Cràcovia. Dies abans de marxar cap a Cracòvia pensava que seria trist viure la final del Barça (i la possible victòria) a una ciutat on el futbol no era el més important.
Doncs bé, si que és cert que Cracòvia no és Barcelona però s'ha de dir que aquesta ciutat polonesa hem va sorprendre molt positivament. Només d'arribar, el dimecres a la tarda, juntament amb els dos amics meus vam anar a buscar un bar on poder veure la final, i és clar, s'havia de fer amb temps, només faltaria que ens quedéssim penjats!
Després de veure varis llocs vam triar una taverna bastant gran amb bastantes televisions (amb això ja en teniem prou), vam reservar una taula i a les 8 del vespre ja erem allà. Quan vam arribar la majoria de seguidors que hi havia eren del Manchester però ràpidament la cosa es va igualar.
La nit va anar perfecte i quan vam sortir del bar i vam arribar la plaça principal la meva sopresa va ser veure gent celebrant la victòria del Barça, i mentre anava passant el temps el número de persones augmentava. Fins aquí tot normal, ara que quan vaig veure una estelada allà mig vaig quedar ben parat, vaig pensar; mira, un català, llavors vaig anar a parlar amb ell i vaig entrar amb català, i llavors la sopresa m'he la vaig endur quan ell va posar la seva cara de pòker. Així que els polonesos tenen estelades a casa seva, potser per això ens diuen "polacos" als catalans.
El que sí que és cert és que som més que un club, i per descomptat, una nació!