dilluns, 26 d’abril de 2010

Més que un club


Ens separen aproximadament 48 hores per tocar la glòria o bé per quedar eliminats de la màxima competició europea.

Tots els culés esperem amb il·lusió aquest partit, de la mateixa manera que som conscients del antecedents que ens acompanyen els quals es van produir fa tot just una setmana, la qual cosa fa que el dia 28 a les 20.45 estarem provisionalment eliminats de la Champions League.

En altres ocasions creuríem que no hi ha res a fer, de fet no seria gens estrany ja que remuntar un 3 a 1 advers contra l’Inter de Milà és quelcom, a priori, pràcticament impossible. De fet jo reconec que el dimarts passat després del partit vaig dir que l’eliminatòria l’havíem perdut a Milà i que poc importava el que passés a Barcelona. Tot plegat sembla bastant previsible sinó fos que, aquesta vegada es diferent. Aquest Barça ens ha demostrat que res és impossible, ja que, és pot dir pràcticament que ha aconseguit l’impossible. Aquest equip ens ha fet vibrar i ha portat el Barcelonisme a la glòria més absoluta, ha aconseguir quelcom mai vist a l’historia del futbol, i per tant, increïble i segurament pronosticable, així que no se li pot negar res.

De la mateixa manera que crec que és quasi impossible el que pretén fer el Barça dimecres, penso també que si hi ha un equip que és capaç d’aconseguir aquesta fita és aquest equip, cosa que no vol dir que sigui fàcil, ja que el rival és expert i probablement el millor del món a la hora de fer el futbol que li caldrà fer al Camp Nou.

És molt important que els seguidors creguin amb l’equip, però encara més la confiança que hi ha dipositada, tota la campanya que s’està duent a terme, tot fa que les possibilitats d’èxit augmentin però tot això no té sentit sense la mentalitat i l’actitud que té aquest equip.

Diuen que un equip va ser el centre del món, i quin és el secret es preguntava tothom? Jo crec que perquè aquest equip és més que un club, i què vull dir amb això? No tot es basa en tenir els millors jugadors, sinó en tenir molts jugadors que sentin els colors, i el primer l’entrenador, amb les idees clares, i en el fet de poder fer feliç a tanta gent que creu amb ell, a ser capaç d’agrupar una gran massa social.

Remuntarem? Si sabés això probablement avui seria un dels homes més buscats del país, però la veritat no ho sé. Només sé que som i serem més que un club perquè el dia 28 ens hi deixarem la pell.


diumenge, 4 d’abril de 2010

Sweet home Sverige


Alfred Nobel, Ibrahimovic, Volvo, Billie the Vision, Absolut, Stieg Larsson; us diuen alguna cosa aquests noms? Doncs tots tenen relació amb Suècia, el país on jo vaig viure durant sis mesos.

A molts de vosaltres ja us he explicat un grapat de coses sobre la meva estada en aquest país nòrdic, de la mateixa manera que sabreu que em serà difícil resumir en aquest article tot el que voldria explicar.

Suècia és un país, diferent al nostre, en què la meitat de l’any queda cobert de neu, no surt a penes el sol i la gent se’n ressenteix. Per què vaig anar allà? Doncs encara no ho sé i dubto descobrir-ho algun dia, el que sí sé és que hi vull tornar, tot i que no puc amagar les meves pors que al tornar allà em decepcioni però suposo que això forma part del joc.

La meva estada va ser fantàstica; vaig arribar un dia fred gener i no sabia encara què hi feia allà. Si haig de jutjar la meva experiència depenent dels primers quinze dies aquesta no seria gaire bona, només recordo que de mica en mica vaig passar de la solitud absoluta a un benestar provocat per la gent que com jo arribava en un país que a penes no en sabia res. Tots junts érem una gran família i haver de dir adéu a unes persones que durant mig any han estat els teus companys de viatge i han compartit moments tan especials amb tu, i a un país que ja te’l comences a sentir teu, no és gens fàcil, fins i tot et planteges si valia la pena fer tot allò per després arribar a un desenllaç que tan et costa acceptar. Saps que hi ha gent que probablement no tornaràs a veure mai més.

A l’hivern Suècia és de color blanc mentre que a l’estiu li canvia la cara; surt el sol i la gent fa més vida al carrer, llavors Estocolm es transforma. En un dia assolellat passejar vora al mar estant dins la ciutat és quelcom impagable, i més tard seure a la gespa verda davant del mar veient com cau el sol no té preu.

L’altre dia parlava amb un company que va estar d’Erasmus al país veí, a Noruega, i em deia que cada dia desitjava tornar a viure allò, i per fi vaig sentir-me entès. Llavors em vaig preguntar què estaria disposat a fer per tornar a viure només un dia d’aquells, i no vaig trobar-hi resposta.

Així doncs, recomano de tot cor a qualsevol que ho pugui fer, embarcar-se a viure una temporada a l’estranger, per què? No sóc qui per dictar una sentència ferma, però a mi em va canviar la vida.


Article publicat a la Newsletter del Col·legi Major Pedralbes (número 4 de març del 2010)