dijous, 17 de novembre de 2011

Váyanse y pidan perdón


Ara que ens trobem en plena campanya electoral potser caldria parlar d’alguna cosa més que no fossin les eleccions del pròxim dia 20 però crec que l’espectacle dut a terme fins ara val la pena comentar-lo.

Jo voldria fer referència al debat electoral de fa una setmana entre el Sr. Rubalcaba i el Sr. Rajoy (i el terme de “Senyor” el poso perquè és “el què toca”). A mi, i segurament a molta gent que estava mirant el debat aquella nit, em va semblar espantós la línia del debat en general; Espanya que ja fa uns quants anys que es troba immers en la crisi econòmica (com la majoria de països), i resulta que els dos individus que es disputen la presidència “de la nación” es passen tota l’estona en una discussió sense aportar res, cap dels dos va respondre les preguntes que li feia l’altre de la mateixa manera que cap dels dos va concretar quin serien els seus pilars bàsics i com els aplicaria per sortir de la crisi. Fins i tot en un moment es va posar a parlar d’un poble d’algun lloc d’Espanya fanfarronejant que els dos s’havien patejat la península de dalt baix. També em va semblar una falta de respecte els desprecis que hi va haver entre els dos candidats.

Si aquests individus són els que ens han de treure de la crisi anem arreglats. L’altre dia el President Mas deia que “si el PP guanya per majoria absoluta i CIU no té un paper important al Congrés, que Déu ens agafi confessats”, doncs jo no m’espero el dia 20 a veure que passa perquè vingui qui vingui ja podem tremolar (pets per merda com alguns diuen).

El mínim que es pot esperar d’algu que d’aquí 4 dies serà president d’un país és que aporti valor afegit. Si a mi em pregunten que hem de fer per sortir de la crisi doncs diré crear ocupació, ajudar als emprenedors i a les PIMES, lluitar contra l’exclusió social, etc. Tothom ho sap això així que si volen guanyar que s’ho currin una mica més.

però com sempre, tard o d’hora amb més pena que glòria potser més tristos que alegres ens en sortirem ,tot passarà, i avui amb aquest cel de plom i mirant per la finestra, agafo obtusament amb els dits la màniga de la camisa i netejo circularment el baf del vidre i a través del cercle veig el País avui grisós, aquest matí plujós i penso que el present ara és així però que demà serà un altre dia per poder dir i tant que sí, que malgrat tot això val molt la pena”, que gran ets Basté!

dijous, 1 de setembre de 2011

The History of Everything


Summer holidays have already finished, at least for me. They have been quite long and I have been able to enjoy it with my friends and we have done wonderful plans and meeting.

I have liked and enjoyed this summer because I have not only spent it with my local friends but also with some friends from abroad that I have done during these lasts years, and it has made that this summer has been different.

Firstly I had the pleasure to receive the visit of some friends that I knew when I attended to ISFIT in Trondheim, and secondly I had the opportunity to go to Lisbon and meet some friends from Erasmus which I did not meet since I left Sweden.

With the firsts ones we enjoyed Barcelona for a few days and we visited it together as well. Barcelona is a city that every foreign likes and especially Scandinavian people. Last summer I returned to Sweden and I met friends there, and this year, to the contrary, I have received Scandinavian friends in Barcelona.

With the friends of Erasmus we met in Lisbon, a great place with great people that apart from the experience of knowing a new place, I met some Erasmus friends there which I missed since 2009 I left Sweden and although two years had happened since it, we could meet again and feel as we met in Riksten, Björnkulla or Stockholm.

Great summer, which maybe I do not deserve but great anyway.Tomorrow I am going to begin the work with a big smile.

I wish that I could see you soon – Herman Düne


dijous, 14 de juliol de 2011

Adéu i gràcies


Reconec, com ja he fet altres vegades, que fa dos anys quan vaig haver de decidir on volia continuar els meus estudis, la UAB no era la meva prioritat, de fet fa dos anys justos no se m’havia ni acudit ja que la meva intenció era continuar a la UPF. Per diferents circumstàncies que van succeir vaig acabar decidint, ja al setembre, que volia fer el segon cicle de ADE a la UAB al programa PUE, aconsellat en part per els meus companys de viatge universitaris que ja havien decidit anar-hi.

Tot just fa dos dies que ens vam graduar. Aquests dos anys han passat més ràpid del què em podia arribar a inmaginar, però sobretot han estat fantàstics, i això si que no m’ho imaginava el dia que vaig arribar.

Suposo que molts de nosaltres tindrem queixes o discrepàncies en com s’han fet algunes coses al PUE, la meva teoria és que no es pot quedar bé amb tothom, i que això queda en segon pla després que durant aquests anys hagim vist que som un grup fantàstic, i és que a llarga només el bons records perduren en la memòria.

Miquel Calçada va dir el següent en el seu últim programa d’Afers Exteriors:

Sempre que he arribat a algun lloc nou m’ha envaït la idea de què passaria si pogués veure el meu propi País per primer cop, quina sensació recordaria, quin detall hem quedaria gravat. A la llarga és fácil oblidar els paisatges, el nom d’un carrer o altres moments d’un viatge. En canvi, els records que perduren són els de petits moments, persones i sensacions que queden gravades en tot detall.

És cert que nosaltres no hem estat donant la volta el món durant aquests dos anys com va fer Mikimoto en el seu programa, però si que ens hem fet grans, potser uns més que altres, i que marxem de la UAB amb una maleta plena de bons records. En el meu cas, jo em disposo a entrar al món laboral amb una maleta a cada mà; una de la UPF i l’altra de la UAB. Si em pregunten que és el millor que porto a la de la Pompeu diré l’Erasmus, i sobre l’altra, doncs miraré d’explicar, intentant no ser massa cursi, que m’hi enduc grans amistats i bons records.

Que tinguem sort – Lluís Llach

dimarts, 31 de maig de 2011

The value of having values


During these days we have seen that in worldwide Barça has been one of the mains characters. Media from over the world has spoken about this team, his play and his achievements. Pep’s team has shown which is the best way to play football, and job well done has no boundaries as well.

As I am a supporter of Barça you will guess that I am completely proud of the successes of this team, so that during these lasts years Pep’s team has took a page in the book of football history, and what is more, it is said that this team is the best ever.

When people say that a football team has go down in history, probably it is because this team has achieved a lot of goals and he has win a lot of cups in a short period, for instance Milan of Sacchi, and we find Barça of Pep between this list, although in this case it is not only because of the cups. This Barça has shown that it is possible to win through a nice way to play football, and at the same time doing it with players from the own school whom you have invested time to teach how to play football since they were children. And when you do it, not only you are implementing a football system, but also at the same time you are teaching values that share the entire institution.

In addition, Barça has demonstrated the value of having values; every member of the team trusts in his mate (players, coaches…), and they know that successes depend on the entire team and not on a single member, and they know that every success needs the help of every member to be achieved as well.

I hope that you enjoyed the final of Champions League of last Saturday. Although Manchester United is very good team and Sir Alex Ferguson is one of the bests coaches of the world, they were not able to beat the best team of the world, and maybe the best team of the history. Anyway, Red Devils should be proud of the match that they played and the way they faced up Barça, as other teams that have played against Barça in Champions League during this season, they have not been so brave.

… and when Abi raised the cup I almost cry. They became King of kings.

Song: Don’t stop me now - Queen

dijous, 19 de maig de 2011

22-M, se'ns ha girat feina!


Després de setmanes de no escriure res al Blog, em permeto el luxe a aquestes altes hores de la matinada de fer un break i penjar un nou post, i és que entre exàmens finals i el treball de final de carrera em queda poc temps per respirar.

Després de 10 dies de campanya electoral, per els que passem la major part de la setmana a Barcelona i per tant ens hem d’empassar la campanya de la Ciutat Comptal, cada dia es fa més imprevisible saber qui serà el nou alcalde. No m’ha passat gairebé mai, però crec que en aquestes eleccions la majoria dels candidats que opten a l’alcadia de Barcelona són bons, o almenys són competens.

Ricard Gomà em sembla un bon líder de iniciativa, una persona que quan parla desprén sinceritat i esforç, llàstima que arrossega el problema que té el seu partit, i és que aquesta gent quan parla de les dretes ho fan amb el mateix to que Franco emprava quan parlava dels jueus i dels masons. Algú els hi podria explicar que es pot ser ecologista sense ser d’esquerres.

Jordi Portabella és un candidat que es nota que és barceloní, ell aposta per una capital de Catalunya forta a arreu tot hi que el seu partit está en hores baixes, que per cert, per mi Portabella és molt millor persona i polític que el cap del seu partit.

Xavier Tries, que es presenta per tercera vegada i que sap que aquesta serà la última si no aconseguix guanyar, representa el coneixement que dóna l’experiència i també el canvi, una paraula que s’ha fet famosa. Trias s’haurà d’enfrontar al problema de les retallades que ha engegat recentment el seu partit, i això li pot fer perdre vots.

I finalment el gran Jordi Hereu, i dic gran perqué independentment dels resultats que tregui crec que se l’ha de felicitar per fins on ha arribat. Fa mesos tothom el donava per mort però després de guanyar unes primaries contra la famosa consellera Tura, ara sembla que la campanya li està anat prou bé. Això si, des del meu punt de vista és penós els anuncis electorals del PSC, que si el senyor Aznar, que si les retallades (aquí crec que ICV es passa tres pobles), i dic que em sembla penós perqué els responsables de les retallades no són precisament les persones que les estan duent a terme sinó els partits que les critiquen, així que una mica de dignitat i autocrítica que sempre va bé per anar per el món.

Segur que les eleccions de diumenge són molts renyides, i no només a Barcelona, es veu que a Girona la cosa tampoc no se sap com acabarà.

I doncs, si votés a Barcelona ja saps a qui votaria?

p.d. Avui he vist a Josep Anglada per TV3, i en fi, per mi és un pallaso amb ànsies de ser Hitler.