dijous, 14 de juliol de 2011

Adéu i gràcies


Reconec, com ja he fet altres vegades, que fa dos anys quan vaig haver de decidir on volia continuar els meus estudis, la UAB no era la meva prioritat, de fet fa dos anys justos no se m’havia ni acudit ja que la meva intenció era continuar a la UPF. Per diferents circumstàncies que van succeir vaig acabar decidint, ja al setembre, que volia fer el segon cicle de ADE a la UAB al programa PUE, aconsellat en part per els meus companys de viatge universitaris que ja havien decidit anar-hi.

Tot just fa dos dies que ens vam graduar. Aquests dos anys han passat més ràpid del què em podia arribar a inmaginar, però sobretot han estat fantàstics, i això si que no m’ho imaginava el dia que vaig arribar.

Suposo que molts de nosaltres tindrem queixes o discrepàncies en com s’han fet algunes coses al PUE, la meva teoria és que no es pot quedar bé amb tothom, i que això queda en segon pla després que durant aquests anys hagim vist que som un grup fantàstic, i és que a llarga només el bons records perduren en la memòria.

Miquel Calçada va dir el següent en el seu últim programa d’Afers Exteriors:

Sempre que he arribat a algun lloc nou m’ha envaït la idea de què passaria si pogués veure el meu propi País per primer cop, quina sensació recordaria, quin detall hem quedaria gravat. A la llarga és fácil oblidar els paisatges, el nom d’un carrer o altres moments d’un viatge. En canvi, els records que perduren són els de petits moments, persones i sensacions que queden gravades en tot detall.

És cert que nosaltres no hem estat donant la volta el món durant aquests dos anys com va fer Mikimoto en el seu programa, però si que ens hem fet grans, potser uns més que altres, i que marxem de la UAB amb una maleta plena de bons records. En el meu cas, jo em disposo a entrar al món laboral amb una maleta a cada mà; una de la UPF i l’altra de la UAB. Si em pregunten que és el millor que porto a la de la Pompeu diré l’Erasmus, i sobre l’altra, doncs miraré d’explicar, intentant no ser massa cursi, que m’hi enduc grans amistats i bons records.

Que tinguem sort – Lluís Llach