divendres, 20 de gener de 2012

Moltes gràcies nin!!


Fa masses dies que hauria d’haver escrit aquest article, o almenys fa molts dies que vaig prometre fer-ho. Podria dir que treballo molt i no tinc temps per escriure al blog i que clar, és difícil trobar una estona per posar-s’hi. Ho podria dir però no ho diré perquè no és cert, si he tardat ha estat per “la gran responsabilitat” que m’ha caigut a sobre. Mentre escolto Sooner or Later de Mat Kearney faig l’esforç de fer un escrit que estigui a l’altura del què vull dir.

Quan vaig arribar a la Pompeu Fabra, i suposo que com la majoria que començàvem jo anava perdut, el primer dia de classe vaig conèixer un paio al metro que resulta que anava a la mateixa classe que jo. De camí cap a casa (víviem a prop l’un de l’altre) ens vam estar explicant una mica d’on veníem i què feiem, jo recordo que ell em va dir que era de Mallorca i que havia vingut a Barcelona a estudiar. Recordo també que vam establir la típica conversa que tens amb algú que acabes de conèixer amb un lloc que ni tu a penes conèixes on tot just t’estàs adaptant, una conversa amb cert aire de timidesa.

No hagués dit mai que aquell mallorquí de nom Miquel acabaria sent el meu company de viatge durant aquests 7 anys, algu amb qui realment tindria una amistat tan forta i al mateix temps tan gratificant.

Si bé hem compartit tantes coses durant aquests anys, que fins i tot vam estar compartint pis durant els últims dos anys, això em provoca un gran respecte davant d’aquest article que vol complir i superar les espectatives, que pot ser de comiat però vol ser d’agraïment.

Durant aquests anys m’he fet gran per dir-ho d’alguna manera, he canviat però sobretot he conegut gent fantàstica a la Pompeu, a Suècia, i a la UAB i amb ell m’he le trobat a dos d’aquestes tres llocs. Ara en canvi els dos hem agafat camins diferents, cosa que ja toca i que és perfectament normal. Ell ha marxat fora, que és el que precisament he intentat fer jo i potser per pelicarlo tantes vegades sobre el tema al final li he encomanat les ganes. N’estic segur que li anirà genial a la seva nova aventura a l’estranger, de fet ell també ho té clar.

Aquest és el meu petit homenatge a un mallorquí que fa set anys va decidir venir a estudiar a Barcelona, on ens vàrem trobar i ens vàrem fer grans.

Stay hungry, stay foolish.

...Ja s’ha acabat Sooner or later, ara sona The Scientist, de Coldplay