Ja fa uns 10 minuts que he sortit de l’hotel i el vent que hem ve de cara hem fa més evident, cada moment, que no estic perdut i que en pocs metres arribaré al Balcó del Mediterrani.
Un cop allà sento l’olor de mar mentre el vent fort hem pica la cara. Veig a baix els cotxes passar. Alguns conduïts per els seus amos mentre que els altres van carregats a un tren el qual segur que els porta cap als seus futurs propietaris. Aixecant més la mirada veig el que realment venia a veure, el mar. És ben cert que val bastant la pena anar fins a aquell punt per veure el mar i tota la costa de la ciutat de Tarragona, almenys, si estàs a la ciutat. A prop de la costa es veuen vaixells, alguns majestuosos, parats davant de les llums de la ciutat, mentre a la meva esquerra hi ha la lluna rogenca, plena, que avui fa de sol, i que per uns minuts es manté tangent a la línia del mar amb l’horitzó. Llavors veient tot això és quan entenc perquè l’Emperador Octavi August es va establir a Tarraco i en va fer d’ella una gran ciutat i capital.
Un cop contemplat el Mediterrani hem dirigeixo cap a l’Amfiteatre. Després de perdrem per no voler obrir el mapa una altra vegada, giro cua i hem dirigeixo al lloc on els homes lluitaven per no morir. La meva sorpresa es considerable quan al arribar al lloc dels fets, no només no veig Russell Crowe fent anar l’espasa amunt i avall, sinó que les llums de l’Amfiteatre en ruïnes estan apagades; penso que potser és culpa de crisi, tot hi que ho veig com un bon exemple si es volgués representar la caiguda de l’Imperi Romà.
Abans de tornar a l’hotel torno al Balcó: la lluna ja està per sobre meu, i avui fent de sol, regna a dalt al cel mentre dibuixa un passadís de llum blanca que acaba al mateix lloc on acaben les onades.
Mentre baixo la Rambla Nova hem giro cap al Balcó del Mediterrani, i llavors és quan hem sembla veure el nebot de Juli Cèsar que, il·luminat per la llum de la lluna, mira cap a Roma des d’una ciutat que gràcies a ell es convertiria, durant uns anys, en la Capital del Món.
