Váyanse y pidan perdón

Ara que ens trobem en plena campanya electoral potser caldria parlar d’alguna cosa més que no fossin les eleccions del pròxim dia 20 però crec que l’espectacle dut a terme fins ara val la pena comentar-lo.

Jo voldria fer referència al debat electoral de fa una setmana entre el Sr. Rubalcaba i el Sr. Rajoy (i el terme de “Senyor” el poso perquè és “el què toca”). A mi, i segurament a molta gent que estava mirant el debat aquella nit, em va semblar espantós la línia del debat en general; Espanya que ja fa uns quants anys que es troba immers en la crisi econòmica (com la majoria de països), i resulta que els dos individus que es disputen la presidència “de la nación” es passen tota l’estona en una discussió sense aportar res, cap dels dos va respondre les preguntes que li feia l’altre de la mateixa manera que cap dels dos va concretar quin serien els seus pilars bàsics i com els aplicaria per sortir de la crisi. Fins i tot en un moment es va posar a parlar d’un poble d’algun lloc d’Espanya fanfarronejant que els dos s’havien patejat la península de dalt baix. També em va semblar una falta de respecte els desprecis que hi va haver entre els dos candidats.

Si aquests individus són els que ens han de treure de la crisi anem arreglats. L’altre dia el President Mas deia que “si el PP guanya per majoria absoluta i CIU no té un paper important al Congrés, que Déu ens agafi confessats”, doncs jo no m’espero el dia 20 a veure que passa perquè vingui qui vingui ja podem tremolar (pets per merda com alguns diuen).

El mínim que es pot esperar d’algu que d’aquí 4 dies serà president d’un país és que aporti valor afegit. Si a mi em pregunten que hem de fer per sortir de la crisi doncs diré crear ocupació, ajudar als emprenedors i a les PIMES, lluitar contra l’exclusió social, etc. Tothom ho sap això així que si volen guanyar que s’ho currin una mica més.

“però com sempre, tard o d’hora amb més pena que glòria potser més tristos que alegres ens en sortirem ,tot passarà, i avui amb aquest cel de plom i mirant per la finestra, agafo obtusament amb els dits la màniga de la camisa i netejo circularment el baf del vidre i a través del cercle veig el País avui grisós, aquest matí plujós i penso que el present ara és així però que demà serà un altre dia per poder dir i tant que sí, que malgrat tot això val molt la pena”, que gran ets Basté!