El gusto es mío

Después de unos tres años desde que empecé este Blog, hoy me dispongo a escribir mi primer artículo en la lengua de Cervantes. Alguno podría pensar que es un intento de demostrar que algunos catalanes, aunque siendo nacionalistas, podemos utilizar el idioma de Castilla sin ningún tipo de problema, e incluso, aunque pueda parecer mentira, podemos llegar a pensar en Castellano (esto es lo que supongo que intenta conseguir el Ministro Wert) y que lo hablamos más a menudo que lo que por ejemplo hacia el expresidente Jose María Aznar con el Catalán, que lo hablaba en la intimidad. Yo sinceramente lo he hecho ya que este artículo va dirigido especialmente a mis amigos de la Península que conocí a Bristol hace apenas un mes.

Recuerdo que cuando llegué a la residencia donde actualmente me alojo (bautizado como “Birdin” por alguno de sus inquilinos), entré a la cocina y me encontré a los que iban a ser mis compañeros. La segunda pregunta que me hicieron fue si era independentista (la primera fue obviamente “Where are you from?”), y antes de contestar ya pensé que la cosa no iba a acabar a muy buen puerto. Esta pregunta sería la equivalente a ir al casino y preguntar al croupier si la ruleta está trucada. Intenté irme por las ramas pero mis esfuerzos fueron en vano, nos pasamos más de una hora hablando del tema. Apenas había llegado a Bristol que les estaba contando a unos españoles (que supuestamente no conocía) mis ideas políticas (bastante en contra de mi voluntad, al menos hacerlo el primer día), y debo decir que no acabamos a puñetazos, de hecho todo lo contrario, creo que les caí bien y viceversa.

Una vez nos hemos ido conociendo, hemos hablado más del tema y debo decir que me han sorprendido muy positivamente, ya que a pesar de nuestros distintos puntos de vista y sabiendo que en ciertas cosas quizás no nos podremos poner nunca de acuerdo, creo que nos hemos aceptado nuestras ideas políticas y por su parte han entendido bastante el sentimiento Catalán y el derecho a la autodeterminación, y sobretodo, respeto ya que en nuestros debates la persona siempre estaba a primera línea, y detrás, las ideas. Por cierto, hay un partido en Catalunya que empieza por C y acaba con S que también dice de poner las personas por delante, pero no se confundan, mienten.

Otra cosa que he hecho en Bristol es preguntar a algunos de los ingleses que he conocido que piensan del referéndum que se va a hacer a Escocia, y bien, creo que en eso llevan bastantes años de ventaja a muchos políticos españoles. Algunos de los que mandan en la Península podrían venir a Bristol unas semanas; así aprenderían un poco de inglés y de paso, tolerancia. Los ingleses se limitan a decir que los escoceses son libres de escoger su camino. Es cierto que esta no es mi primera experiencia en el extranjero, ya que he conocido a españoles por ahí que respetan a Catalunya de una manera envidiable, y es que siempre da gusto toparse con gente así, es un placer.

Acabo con una anécdota: Cuando Santiago Ramón y Cajal ganó el Premio Nobel de Medicina en 1906, hacia justo un año que Noruega se había separado de Suecia para pasar a ser un estado independiente. Cuando el Médico fue a Estocolmo para recoger el premio, preguntó a unos miembros de la Academia porqué Noruega se había emancipado, y los suecos le respondieron “porqué los noruegos así lo quisieron”.

Sooner or later – Mat Kearney

El primer dia

Tot d’una sembla que l’avió comença el descens. Malgrat les meves pors a aquestes naus, intento oblidar per un moment els perills que hi pugui haver tot mirant per la finestra. La vista és espectacular; per una banda puc veure la ciutat de Bristol amb el seu famós pont de Clifton, i més enllà el mar que separa aquesta ciutat amb Cardiff.

Costa de creure però avui a Bristol fa sol, no em puc queixar de la rebuda que m’han preparat aquestes terres Anglosaxones. Un cop hem tocat terra i ha sonat la famosa musiqueta de Ryanair tot informan-nos que hem arribat a l’hora prevista, em preparo per posar els peus a un terra de la qual em vaig acomiadar fas escassos dos mesos i que llavors no em pensava pas que hi tornaria tant d’hora. Les sensacions que em vénen tot agafat l’autobús cap a la ciutat són molt singulars, ja que per un banda reconec molts dels paisatges i llocs que vaig veient, mentre penso que aquesta vegada no vinc aquí per un temps limitat sinó caràcter indefinit.

Un cop arribo a Bristol baixo a la parada de St Mary Redcliffe i m’adono que les coses estan exactament igual que el dia que vaig marxar, amb la diferència que quan arribo a la oficina hi ha algunes cares noves i d’altres que ja no hi són. Haig de reconèixer que el retrobament amb els meus antics companys és molt emocionant, ja que tot d’una entro on va ser durant dos mesos el meu lloc de treball i em trobo amb la gent que vaig treballar durant els mesos d’estiu que vaig estar allà.

El meu primer dia a Bristol va ser bastant nostàlgic, una mica com aquell que retroba un vell amic. Arriba la nit i mentre vaig a dormir penso com serà aquesta vegada, si per una banda em van anar bé el parell de mesos que vaig estar aquí, em pregunto si aquest cop l’experiència serà igual o millor, què faré i a quanta gent coneixeré, en fi, almenys jo crec que anirà bé.

To the Sky - Owl City

La Nit dels Ignorants

Bona nit, nou tres, dos zero u, set quatre, set quatre, benvinguts a La Nit dels Ignorants.

Aquest programa que presenta Xavier Solà comença a la 1 de la nit, una hora en la què molts de nosaltres ja estem dormint. En el meu cas, com que normalment no vaig a dormir d’hora, sempre deixo que els Beatles em diguin bona nit, i és que avui he descobert que la cançò del programa Good night és d’aquells anglesos de Liverpool, cosa que m’ha sorprés ja que tot i que no tenia ni idea de qui era l’autor, no hauria pensat mai que fos dels Beatles.

La Nit dels Ignorants és un programa de nit, un programa per molts tipus de gent, grans i joves, per sonàmbuls i per els que tenen insomni, per la gent que treballa o estudia, però sobretot per els que volem tranquilitat abans d’anar a dormir i volem aprendre alguna cosa nova, alguna curiositat que no sàbiem o potser ni ens havíem plantejat.

La veu de Xavier Solà dóna a aquest programa un aire de pau i tranquilitat, manté atents als oients i ajuda a dormir als que estem al llit apunt d’agafar el son.

Ja fa anys que l’escolto, des que estava d’Erasmus que el sentia (llavors el feia la Mireia Mallol), ja que com a oient de Els Millors Anys de la Nostra Vida, quan aquest acabava no apagava la ràdio i tot seguit feien La Nit dels Ignorants, i és que en major o menor mesura tots som una mica ignorants. A partir de la 1 de la nit el trobareu a Catalunya Ràdio, val molt la pena.

“Now is time to say good night, good night sleep tight”

Good Night - The Beatles

No crearà ocupació

El PP ja ha arribat al govern i ja ha començat a fer anar la seva mà dura. La nova reforma laboral ha sacsejat tot el l’Estat i les diferents opinions s’han fet sentir. Primer de tot vull dir que encara no me pogut llegir la nova reforma tot i que he donat un cop d’ull als principals punts.

Cal dir que Espanya (i també Europa) està immersa en una crisi econòmica i social que fa que s’hagin de crear una nova legislació per tal d’intentar no caure més al pou (si és que és possible) i al mateix temps intentar millorar una mica la situació. Els legisladors sembla que creuen allò de “l’empresari sempre té la raó i encara gràcies que dóna feina al populatxo” així que han fet una nova llei laboral afavorint al propietari dels factors de la producció. Si que és cert que certs privilegis del treballador s’han de reduir per tal de flexibilitzar la contractació; no pot ser que l’empresari hagi de tancar si vol acomiadar a un treballador que porta mitja vida a l’empresa (i s’apalanca al lloc de treball), però tampoc pot ser que tingui carta blanca per fer el què vulgui i guanyar més diners a costa de pagar menys als seus treballadors o bé fent contractes escombraria.

El problema d’una legislació d’aquest tipus és que mai és justa per a tothom; alguns empresaris podran reestructurar la seva plantilla per tal de sobreviure i d’altres s’aprofitaran i encara pagaran menys i explotaran més (ja que abans de la reforma hi havia moltes empreses que utilitzaven formules de contractació que no eren adequades per l’activitat que realitzaven, és a dir, contractes que s’aplicaven a contra-natura ja que la seva naturalesa és per a altres situacions laborals.

A mi el què em fot més gràcia de tot és el que es diu sobre aquesta reforma “que es per crear ocupació”. Jajajajjajaja em parteixo quan sento això, de pues n’hi ha moltes però si una cosa se sap és que aquesta nova reforma difícilment crearà ocupació. El què potser farà és augmentar la rotació; amb contractes temporals molta gent tindrà vàries feines que cap serà fixa i comptant que moltes empreses explotaran més els seus treballadors, doncs els llocs de treball seran més dinàmics ja que l’empresari tindrà més flexibilitat per anar canviant la seva gent.

A l’empresari se li ha de donar suport, però s’ha de mantenir sempre un cert equilibri. I per cert la teoria que si hi ha més flexibilitat laboral l’empresari es podrà estalviar diners, podrà augmentar la producció i per tant a llarg termini tindrà més recursos per invertir i crear llocs de treball, això ni és cert ni és legítim. Si en aquest país per augmentar l’ocupació ho hem de fer a costa dels treballadors és que tenim un problema (a part del què tenim actualment).

Aprofito per afegir la meva opinió sobre els treballadors de TMB. És una vergonya, una aberració i un escàndol que facin vaga per protestar que no els hi apliquin l’augment que tenen en el conveni col·lectiu. I a més aprofiten per fer-ho la setmana del GSMA, són uns impresentables i uns egoistes. Estem en crisi senyos hi ha molta gent que no té feina, així que si no els hi apliquen l’augment del conveni i l’empresa ho justifica, doncs tampoc passa res.

p.d. per crear ocupació s’han de crear llocs de treball, i això normalment s’aconsegueix creat noves empreses, i per això necessitem emprenedors i no acomiadaments de 33 dies per any treballat (tot i que estic a favor d’abaratir l’acomiadament, encara que això no crea ocupació)

Moltes gràcies nin!!

Fa masses dies que hauria d’haver escrit aquest article, o almenys fa molts dies que vaig prometre fer-ho. Podria dir que treballo molt i no tinc temps per escriure al blog i que clar, és difícil trobar una estona per posar-s’hi. Ho podria dir però no ho diré perquè no és cert, si he tardat ha estat per “la gran responsabilitat” que m’ha caigut a sobre. Mentre escolto Sooner or Later de Mat Kearney faig l’esforç de fer un escrit que estigui a l’altura del què vull dir.

Quan vaig arribar a la Pompeu Fabra, i suposo que com la majoria que començàvem jo anava perdut, el primer dia de classe vaig conèixer un paio al metro que resulta que anava a la mateixa classe que jo. De camí cap a casa (víviem a prop l’un de l’altre) ens vam estar explicant una mica d’on veníem i què feiem, jo recordo que ell em va dir que era de Mallorca i que havia vingut a Barcelona a estudiar. Recordo també que vam establir la típica conversa que tens amb algú que acabes de conèixer amb un lloc que ni tu a penes conèixes on tot just t’estàs adaptant, una conversa amb cert aire de timidesa.

No hagués dit mai que aquell mallorquí de nom Miquel acabaria sent el meu company de viatge durant aquests 7 anys, algu amb qui realment tindria una amistat tan forta i al mateix temps tan gratificant.

Si bé hem compartit tantes coses durant aquests anys, que fins i tot vam estar compartint pis durant els últims dos anys, això em provoca un gran respecte davant d’aquest article que vol complir i superar les espectatives, que pot ser de comiat però vol ser d’agraïment.

Durant aquests anys m’he fet gran per dir-ho d’alguna manera, he canviat però sobretot he conegut gent fantàstica a la Pompeu, a Suècia, i a la UAB i amb ell m’he le trobat a dos d’aquestes tres llocs. Ara en canvi els dos hem agafat camins diferents, cosa que ja toca i que és perfectament normal. Ell ha marxat fora, que és el que precisament he intentat fer jo i potser per pelicarlo tantes vegades sobre el tema al final li he encomanat les ganes. N’estic segur que li anirà genial a la seva nova aventura a l’estranger, de fet ell també ho té clar.

Aquest és el meu petit homenatge a un mallorquí que fa set anys va decidir venir a estudiar a Barcelona, on ens vàrem trobar i ens vàrem fer grans.

Stay hungry, stay foolish.

...Ja s’ha acabat Sooner or later, ara sona The Scientist, de Coldplay