No crearà ocupació

El PP ja ha arribat al govern i ja ha començat a fer anar la seva mà dura. La nova reforma laboral ha sacsejat tot el l’Estat i les diferents opinions s’han fet sentir. Primer de tot vull dir que encara no me pogut llegir la nova reforma tot i que he donat un cop d’ull als principals punts.

Cal dir que Espanya (i també Europa) està immersa en una crisi econòmica i social que fa que s’hagin de crear una nova legislació per tal d’intentar no caure més al pou (si és que és possible) i al mateix temps intentar millorar una mica la situació. Els legisladors sembla que creuen allò de “l’empresari sempre té la raó i encara gràcies que dóna feina al populatxo” així que han fet una nova llei laboral afavorint al propietari dels factors de la producció. Si que és cert que certs privilegis del treballador s’han de reduir per tal de flexibilitzar la contractació; no pot ser que l’empresari hagi de tancar si vol acomiadar a un treballador que porta mitja vida a l’empresa (i s’apalanca al lloc de treball), però tampoc pot ser que tingui carta blanca per fer el què vulgui i guanyar més diners a costa de pagar menys als seus treballadors o bé fent contractes escombraria.

El problema d’una legislació d’aquest tipus és que mai és justa per a tothom; alguns empresaris podran reestructurar la seva plantilla per tal de sobreviure i d’altres s’aprofitaran i encara pagaran menys i explotaran més (ja que abans de la reforma hi havia moltes empreses que utilitzaven formules de contractació que no eren adequades per l’activitat que realitzaven, és a dir, contractes que s’aplicaven a contra-natura ja que la seva naturalesa és per a altres situacions laborals.

A mi el què em fot més gràcia de tot és el que es diu sobre aquesta reforma “que es per crear ocupació”. Jajajajjajaja em parteixo quan sento això, de pues n’hi ha moltes però si una cosa se sap és que aquesta nova reforma difícilment crearà ocupació. El què potser farà és augmentar la rotació; amb contractes temporals molta gent tindrà vàries feines que cap serà fixa i comptant que moltes empreses explotaran més els seus treballadors, doncs els llocs de treball seran més dinàmics ja que l’empresari tindrà més flexibilitat per anar canviant la seva gent.

A l’empresari se li ha de donar suport, però s’ha de mantenir sempre un cert equilibri. I per cert la teoria que si hi ha més flexibilitat laboral l’empresari es podrà estalviar diners, podrà augmentar la producció i per tant a llarg termini tindrà més recursos per invertir i crear llocs de treball, això ni és cert ni és legítim. Si en aquest país per augmentar l’ocupació ho hem de fer a costa dels treballadors és que tenim un problema (a part del què tenim actualment).

Aprofito per afegir la meva opinió sobre els treballadors de TMB. És una vergonya, una aberració i un escàndol que facin vaga per protestar que no els hi apliquin l’augment que tenen en el conveni col·lectiu. I a més aprofiten per fer-ho la setmana del GSMA, són uns impresentables i uns egoistes. Estem en crisi senyos hi ha molta gent que no té feina, així que si no els hi apliquen l’augment del conveni i l’empresa ho justifica, doncs tampoc passa res.

p.d. per crear ocupació s’han de crear llocs de treball, i això normalment s’aconsegueix creat noves empreses, i per això necessitem emprenedors i no acomiadaments de 33 dies per any treballat (tot i que estic a favor d’abaratir l’acomiadament, encara que això no crea ocupació)

Moltes gràcies nin!!

Fa masses dies que hauria d’haver escrit aquest article, o almenys fa molts dies que vaig prometre fer-ho. Podria dir que treballo molt i no tinc temps per escriure al blog i que clar, és difícil trobar una estona per posar-s’hi. Ho podria dir però no ho diré perquè no és cert, si he tardat ha estat per “la gran responsabilitat” que m’ha caigut a sobre. Mentre escolto Sooner or Later de Mat Kearney faig l’esforç de fer un escrit que estigui a l’altura del què vull dir.

Quan vaig arribar a la Pompeu Fabra, i suposo que com la majoria que començàvem jo anava perdut, el primer dia de classe vaig conèixer un paio al metro que resulta que anava a la mateixa classe que jo. De camí cap a casa (víviem a prop l’un de l’altre) ens vam estar explicant una mica d’on veníem i què feiem, jo recordo que ell em va dir que era de Mallorca i que havia vingut a Barcelona a estudiar. Recordo també que vam establir la típica conversa que tens amb algú que acabes de conèixer amb un lloc que ni tu a penes conèixes on tot just t’estàs adaptant, una conversa amb cert aire de timidesa.

No hagués dit mai que aquell mallorquí de nom Miquel acabaria sent el meu company de viatge durant aquests 7 anys, algu amb qui realment tindria una amistat tan forta i al mateix temps tan gratificant.

Si bé hem compartit tantes coses durant aquests anys, que fins i tot vam estar compartint pis durant els últims dos anys, això em provoca un gran respecte davant d’aquest article que vol complir i superar les espectatives, que pot ser de comiat però vol ser d’agraïment.

Durant aquests anys m’he fet gran per dir-ho d’alguna manera, he canviat però sobretot he conegut gent fantàstica a la Pompeu, a Suècia, i a la UAB i amb ell m’he le trobat a dos d’aquestes tres llocs. Ara en canvi els dos hem agafat camins diferents, cosa que ja toca i que és perfectament normal. Ell ha marxat fora, que és el que precisament he intentat fer jo i potser per pelicarlo tantes vegades sobre el tema al final li he encomanat les ganes. N’estic segur que li anirà genial a la seva nova aventura a l’estranger, de fet ell també ho té clar.

Aquest és el meu petit homenatge a un mallorquí que fa set anys va decidir venir a estudiar a Barcelona, on ens vàrem trobar i ens vàrem fer grans.

Stay hungry, stay foolish.

...Ja s’ha acabat Sooner or later, ara sona The Scientist, de Coldplay

Váyanse y pidan perdón

Ara que ens trobem en plena campanya electoral potser caldria parlar d’alguna cosa més que no fossin les eleccions del pròxim dia 20 però crec que l’espectacle dut a terme fins ara val la pena comentar-lo.

Jo voldria fer referència al debat electoral de fa una setmana entre el Sr. Rubalcaba i el Sr. Rajoy (i el terme de “Senyor” el poso perquè és “el què toca”). A mi, i segurament a molta gent que estava mirant el debat aquella nit, em va semblar espantós la línia del debat en general; Espanya que ja fa uns quants anys que es troba immers en la crisi econòmica (com la majoria de països), i resulta que els dos individus que es disputen la presidència “de la nación” es passen tota l’estona en una discussió sense aportar res, cap dels dos va respondre les preguntes que li feia l’altre de la mateixa manera que cap dels dos va concretar quin serien els seus pilars bàsics i com els aplicaria per sortir de la crisi. Fins i tot en un moment es va posar a parlar d’un poble d’algun lloc d’Espanya fanfarronejant que els dos s’havien patejat la península de dalt baix. També em va semblar una falta de respecte els desprecis que hi va haver entre els dos candidats.

Si aquests individus són els que ens han de treure de la crisi anem arreglats. L’altre dia el President Mas deia que “si el PP guanya per majoria absoluta i CIU no té un paper important al Congrés, que Déu ens agafi confessats”, doncs jo no m’espero el dia 20 a veure que passa perquè vingui qui vingui ja podem tremolar (pets per merda com alguns diuen).

El mínim que es pot esperar d’algu que d’aquí 4 dies serà president d’un país és que aporti valor afegit. Si a mi em pregunten que hem de fer per sortir de la crisi doncs diré crear ocupació, ajudar als emprenedors i a les PIMES, lluitar contra l’exclusió social, etc. Tothom ho sap això així que si volen guanyar que s’ho currin una mica més.

“però com sempre, tard o d’hora amb més pena que glòria potser més tristos que alegres ens en sortirem ,tot passarà, i avui amb aquest cel de plom i mirant per la finestra, agafo obtusament amb els dits la màniga de la camisa i netejo circularment el baf del vidre i a través del cercle veig el País avui grisós, aquest matí plujós i penso que el present ara és així però que demà serà un altre dia per poder dir i tant que sí, que malgrat tot això val molt la pena”, que gran ets Basté!

The History of Everything

Summer holidays have already finished, at least for me. They have been quite long and I have been able to enjoy it with my friends and we have done wonderful plans and meeting.

I have liked and enjoyed this summer because I have not only spent it with my local friends but also with some friends from abroad that I have done during these lasts years, and it has made that this summer has been different.

Firstly I had the pleasure to receive the visit of some friends that I knew when I attended to ISFIT in Trondheim, and secondly I had the opportunity to go to Lisbon and meet some friends from Erasmus which I did not meet since I left Sweden.

With the firsts ones we enjoyed Barcelona for a few days and we visited it together as well. Barcelona is a city that every foreign likes and especially Scandinavian people. Last summer I returned to Sweden and I met friends there, and this year, to the contrary, I have received Scandinavian friends in Barcelona.

With the friends of Erasmus we met in Lisbon, a great place with great people that apart from the experience of knowing a new place, I met some Erasmus friends there which I missed since 2009 I left Sweden and although two years had happened since it, we could meet again and feel as we met in Riksten, Björnkulla or Stockholm.

Great summer, which maybe I do not deserve but great anyway.Tomorrow I am going to begin the work with a big smile.

I wish that I could see you soon – Herman Düne

Adéu i gràcies

Reconec, com ja he fet altres vegades, que fa dos anys quan vaig haver de decidir on volia continuar els meus estudis, la UAB no era la meva prioritat, de fet fa dos anys justos no se m’havia ni acudit ja que la meva intenció era continuar a la UPF. Per diferents circumstàncies que van succeir vaig acabar decidint, ja al setembre, que volia fer el segon cicle de ADE a la UAB al programa PUE, aconsellat en part per els meus companys de viatge universitaris que ja havien decidit anar-hi.

Tot just fa dos dies que ens vam graduar. Aquests dos anys han passat més ràpid del què em podia arribar a inmaginar, però sobretot han estat fantàstics, i això si que no m’ho imaginava el dia que vaig arribar.

Suposo que molts de nosaltres tindrem queixes o discrepàncies en com s’han fet algunes coses al PUE, la meva teoria és que no es pot quedar bé amb tothom, i que això queda en segon pla després que durant aquests anys hagim vist que som un grup fantàstic, i és que a llarga només el bons records perduren en la memòria.

Miquel Calçada va dir el següent en el seu últim programa d’Afers Exteriors:

Sempre que he arribat a algun lloc nou m’ha envaït la idea de què passaria si pogués veure el meu propi País per primer cop, quina sensació recordaria, quin detall hem quedaria gravat. A la llarga és fácil oblidar els paisatges, el nom d’un carrer o altres moments d’un viatge. En canvi, els records que perduren són els de petits moments, persones i sensacions que queden gravades en tot detall.

És cert que nosaltres no hem estat donant la volta el món durant aquests dos anys com va fer Mikimoto en el seu programa, però si que ens hem fet grans, potser uns més que altres, i que marxem de la UAB amb una maleta plena de bons records. En el meu cas, jo em disposo a entrar al món laboral amb una maleta a cada mà; una de la UPF i l’altra de la UAB. Si em pregunten que és el millor que porto a la de la Pompeu diré l’Erasmus, i sobre l’altra, doncs miraré d’explicar, intentant no ser massa cursi, que m’hi enduc grans amistats i bons records.

Que tinguem sort – Lluís Llach