dimecres, 30 de juny del 2010

Gràcies Jan!


Recordo perfectament les eleccions a la presidència del Barça l’any 2003. Jo llavors tenia 15 anys i per mi varen ser les primeres eleccions a la presidència del Club on hi havia una certa incertesa de qui podia guanyar. Primer va semblar que Bassat, tot hi que finalment un jove Joan Laporta es va imposar als comicis amb la promesa que portaria a David Beckham, encara que sortosament al final va venir al seu lloc Ronaldinho Gaúcho.

Llavors no ho sabíem, però estava a punt d’arribar el millor Barça de la història.

És cert Jan que els teus 7 anys a la presidència del club no han estat un camí de roses, no sempre has actuat de la millor manera i també t’has hagut d’enfrontar a moltes crítiques, fins i tot a una moció de censura, però per altra banda tu i la teva junta directiva heu fet d’aquest Barça com al millor de la història.

Només et volia donar les gràcies: gràcies per fer del Barça un equip guanyador, gràcies per fer-nos sentir als culés orgullosos d’aquest club, per fer que pogués veure el Barça guanyar la Copa d’Europa (i resulta que al final van ser dos), per treure els violents de l’estadi tot hi que també en vas haver de pagar un preu, per fer del Barça més que un equip de futbol, també un equip solidari, gràcies per defensar el país d’on és el Barça, per explicar allà on anaves que el Barça està en una nació sense estat, has estat un gran ambaixador del Barça i al mateix temps de Catalunya, gràcies per apostar per la gent de casa a l’hora que tocava aixecar el club, el temps ha demostrat que tenies la raó, així que et volia donar les gràcies a tu i a tots els que han format part de la teva junta directiva per dedicar els millors anys de la vostra vida a un projecte que ha valgut la pena i que al cap i a la fi, heu fet que el Barça fos més que un club i que fos respectat arreu on anava. No ens vàreu fallar, tu i la junta directiva vàreu dir que dedicaríeu els millors anys de la vostra vida a aquest projecte, i així ho heu fet.

Ara toca esperar que els que vinguin ho facin encara millor tot hi que serà molt difícil, i és que com deia un antic professor meu, qui no avança recula.

Avui és el teu últim dia, moltes gràcies Jan, i malgrat tot el que s’hagi pogut dir, t’asseguro jo que surts per la porta gran.

Visca el Barça i Visca Catalunya!


dilluns, 26 d’abril del 2010

Més que un club


Ens separen aproximadament 48 hores per tocar la glòria o bé per quedar eliminats de la màxima competició europea.

Tots els culés esperem amb il·lusió aquest partit, de la mateixa manera que som conscients del antecedents que ens acompanyen els quals es van produir fa tot just una setmana, la qual cosa fa que el dia 28 a les 20.45 estarem provisionalment eliminats de la Champions League.

En altres ocasions creuríem que no hi ha res a fer, de fet no seria gens estrany ja que remuntar un 3 a 1 advers contra l’Inter de Milà és quelcom, a priori, pràcticament impossible. De fet jo reconec que el dimarts passat després del partit vaig dir que l’eliminatòria l’havíem perdut a Milà i que poc importava el que passés a Barcelona. Tot plegat sembla bastant previsible sinó fos que, aquesta vegada es diferent. Aquest Barça ens ha demostrat que res és impossible, ja que, és pot dir pràcticament que ha aconseguit l’impossible. Aquest equip ens ha fet vibrar i ha portat el Barcelonisme a la glòria més absoluta, ha aconseguir quelcom mai vist a l’historia del futbol, i per tant, increïble i segurament pronosticable, així que no se li pot negar res.

De la mateixa manera que crec que és quasi impossible el que pretén fer el Barça dimecres, penso també que si hi ha un equip que és capaç d’aconseguir aquesta fita és aquest equip, cosa que no vol dir que sigui fàcil, ja que el rival és expert i probablement el millor del món a la hora de fer el futbol que li caldrà fer al Camp Nou.

És molt important que els seguidors creguin amb l’equip, però encara més la confiança que hi ha dipositada, tota la campanya que s’està duent a terme, tot fa que les possibilitats d’èxit augmentin però tot això no té sentit sense la mentalitat i l’actitud que té aquest equip.

Diuen que un equip va ser el centre del món, i quin és el secret es preguntava tothom? Jo crec que perquè aquest equip és més que un club, i què vull dir amb això? No tot es basa en tenir els millors jugadors, sinó en tenir molts jugadors que sentin els colors, i el primer l’entrenador, amb les idees clares, i en el fet de poder fer feliç a tanta gent que creu amb ell, a ser capaç d’agrupar una gran massa social.

Remuntarem? Si sabés això probablement avui seria un dels homes més buscats del país, però la veritat no ho sé. Només sé que som i serem més que un club perquè el dia 28 ens hi deixarem la pell.


diumenge, 4 d’abril del 2010

Sweet home Sverige


Alfred Nobel, Ibrahimovic, Volvo, Billie the Vision, Absolut, Stieg Larsson; us diuen alguna cosa aquests noms? Doncs tots tenen relació amb Suècia, el país on jo vaig viure durant sis mesos.

A molts de vosaltres ja us he explicat un grapat de coses sobre la meva estada en aquest país nòrdic, de la mateixa manera que sabreu que em serà difícil resumir en aquest article tot el que voldria explicar.

Suècia és un país, diferent al nostre, en què la meitat de l’any queda cobert de neu, no surt a penes el sol i la gent se’n ressenteix. Per què vaig anar allà? Doncs encara no ho sé i dubto descobrir-ho algun dia, el que sí sé és que hi vull tornar, tot i que no puc amagar les meves pors que al tornar allà em decepcioni però suposo que això forma part del joc.

La meva estada va ser fantàstica; vaig arribar un dia fred gener i no sabia encara què hi feia allà. Si haig de jutjar la meva experiència depenent dels primers quinze dies aquesta no seria gaire bona, només recordo que de mica en mica vaig passar de la solitud absoluta a un benestar provocat per la gent que com jo arribava en un país que a penes no en sabia res. Tots junts érem una gran família i haver de dir adéu a unes persones que durant mig any han estat els teus companys de viatge i han compartit moments tan especials amb tu, i a un país que ja te’l comences a sentir teu, no és gens fàcil, fins i tot et planteges si valia la pena fer tot allò per després arribar a un desenllaç que tan et costa acceptar. Saps que hi ha gent que probablement no tornaràs a veure mai més.

A l’hivern Suècia és de color blanc mentre que a l’estiu li canvia la cara; surt el sol i la gent fa més vida al carrer, llavors Estocolm es transforma. En un dia assolellat passejar vora al mar estant dins la ciutat és quelcom impagable, i més tard seure a la gespa verda davant del mar veient com cau el sol no té preu.

L’altre dia parlava amb un company que va estar d’Erasmus al país veí, a Noruega, i em deia que cada dia desitjava tornar a viure allò, i per fi vaig sentir-me entès. Llavors em vaig preguntar què estaria disposat a fer per tornar a viure només un dia d’aquells, i no vaig trobar-hi resposta.

Així doncs, recomano de tot cor a qualsevol que ho pugui fer, embarcar-se a viure una temporada a l’estranger, per què? No sóc qui per dictar una sentència ferma, però a mi em va canviar la vida.


Article publicat a la Newsletter del Col·legi Major Pedralbes (número 4 de març del 2010)

diumenge, 7 de març del 2010

El Sol d'August



Ja fa uns 10 minuts que he sortit de l’hotel i el vent que hem ve de cara hem fa més evident, cada moment, que no estic perdut i que en pocs metres arribaré al Balcó del Mediterrani.

Un cop allà sento l’olor de mar mentre el vent fort hem pica la cara. Veig a baix els cotxes passar. Alguns conduïts per els seus amos mentre que els altres van carregats a un tren el qual segur que els porta cap als seus futurs propietaris. Aixecant més la mirada veig el que realment venia a veure, el mar. És ben cert que val bastant la pena anar fins a aquell punt per veure el mar i tota la costa de la ciutat de Tarragona, almenys, si estàs a la ciutat. A prop de la costa es veuen vaixells, alguns majestuosos, parats davant de les llums de la ciutat, mentre a la meva esquerra hi ha la lluna rogenca, plena, que avui fa de sol, i que per uns minuts es manté tangent a la línia del mar amb l’horitzó. Llavors veient tot això és quan entenc perquè l’Emperador Octavi August es va establir a Tarraco i en va fer d’ella una gran ciutat i capital.

Un cop contemplat el Mediterrani hem dirigeixo cap a l’Amfiteatre. Després de perdrem per no voler obrir el mapa una altra vegada, giro cua i hem dirigeixo al lloc on els homes lluitaven per no morir. La meva sorpresa es considerable quan al arribar al lloc dels fets, no només no veig Russell Crowe fent anar l’espasa amunt i avall, sinó que les llums de l’Amfiteatre en ruïnes estan apagades; penso que potser és culpa de crisi, tot hi que ho veig com un bon exemple si es volgués representar la caiguda de l’Imperi Romà.

Abans de tornar a l’hotel torno al Balcó: la lluna ja està per sobre meu, i avui fent de sol, regna a dalt al cel mentre dibuixa un passadís de llum blanca que acaba al mateix lloc on acaben les onades.

Mentre baixo la Rambla Nova hem giro cap al Balcó del Mediterrani, i llavors és quan hem sembla veure el nebot de Juli Cèsar que, il·luminat per la llum de la lluna, mira cap a Roma des d’una ciutat que gràcies a ell es convertiria, durant uns anys, en la Capital del Món.